I tota aquesta gent? No t’ho imagines quan uns minuts abans et creues amb un grup de peripatètics a la Plaça del Diamant. Però la Virreina ja és plena a vessar. Tota aquesta gent ha vingut atreta per les veus emergents de Layla Martínez i Eudald Espluga? O perquè senten que la finitud del món els travessa l’experiència quotidiana?

Dos manifestos, a mode de pròleg, inauguren l’acte Utopia i distopia. El primer, a càrrec de l’escriptor i activista mediambiental George Monbiot, té l’objectiu d’encoratjar. Atenent als aplaudiments rebuts, l’objectiu sembla assolit. Sigueu valents, diu Monbiot, trobeu el vostre coratge: la història demostra que les demandes que rebaixen l’ambició per fer-les factibles, no van enlloc: “Com més petita és la demanda, més petit és el compromís”.

També la filòsofa Corine Pelluchon mira d’insuflar esperança entre el públic. “La por, la desesperança i l’ecoansietat”, diu Pelluchon, “es poden superar si compartim el punt de partida, que és l’amor pel món”. La necessitat de trencar el bloqueig davant l’anunci de la fi del món per col·lapse ambiental ha estat una de les idees més repetides durant el diàleg que s’ha establert posteriorment. Layla Martínez ha admès que les visions distòpiques del futur (hegemòniques fins i tot entre els moviments socials) són paralitzants i poden ser usades per justificar les carències del present. “El que ens manca és un horitzó de canvis”, ha dit l’autora d’Utopía no es una isla: cal idear mesures que es puguin dur a terme ja, però que alhora apuntin a aquest horitzó. Per exemple: la reducció de la jornada laboral. “No ens valen mesures tèbies”, ha dit. 

Com Martínez, Eudald Espluga ha alertat del perill de refugiar-se en la nostàlgia de tints reaccionaris. Per al jove filòsof, “cal canviar la idea estàtica d’utopia per la de pràctiques utòpiques” que, en un exercici continu i imperfecte, i des del lloc de la imaginació, generin les condicions per preparar el futur des del present.

Espluga menciona el mite d'Èdip. El cronista no en recorda el motiu, però ho agraeix pensant en la sessió de la tarda. A les 17 h, a la Plaça de les Dones del 36, els escriptors Pedro Olalla i Arnau Pons debaten sobre els llegats d’Atenes i Jerusalem. “A banda del patrimoni cultural, el llegat grec”, diu Olalla, “és també una actitud, i això és el que li dona dinamisme”. Després, ve l’infinit inventari: la vida sedentària a les ciutats, l’extensió de l’agricultura, l’astronomia, la llengua, la geometria, els mites, la filosofia, els gèneres literaris, la història (una manera d’apropar–se a la realitat), la medicina, la música… Si hagués de destacar-ne dos, però, Olalla rescataria el “logos”, concepte que trena pensament, paraula i raó com a principi de creació del món; i la tradició humanista, és a dir, la “confiança en l’ésser humà i l’actitud combativa per defensar la seva dignitat”.

Al seu costat, mentre una munió de xiquets fa renou al tobogan de la plaça, Arnau Pons lamenta que la mirada jueva hagi acabat assumint el tòpic que adjudica a Jerusalem la revelació i a Atenes la raó. “El llegat hebreu és el gran desconegut perquè va de remolc amb el judeo-cristià, per culpa de l’hegemonia del grec i romà”, afegeix. I tot seguit, analitza amb erudició la vessant dialèctica del Talmud i l’aportació del llegat hebreu en matèria de drets humans: l’abolició de l’esclavitud i les ciutats-refugi on s’acollia les persones que havien comès un assassinat involuntari.

Després, la conversa rodola pels viaranys de la religió i de la democràcia. Aquesta, apunta Olalla, “va néixer com un projecte ètic i revolucionari que mirava d’aproximar governants i governats, redefinint l’interès comú. El que tenim ara són oligarquies encobertes que obeeixen el mandat del diner, tot el contrari del que hi havia aleshores”. Les dues tradicions, conclou l’assagista, “van apuntar a uns ideals molt alts que segueixen vigents i que han estat reduïts a formes vagues, desvirtuant-ne el significat”.