La Biennal de Pensament va començar amb música, i així ho va fer notar el compositor Joan Magrané, conductor de «La literatura, la música, el misteri», una conversa amb Alessandro Baricco. Aquest cop, l’escriptor torinès no acudia amb el barret de fabulador, sinó amb el d’assagista de la música, de pensador, si es vol. Baricco acaba de publicar Breu història herètica de la música clàssica a Ara Llibres, i en castellà a Feltrinelli, i el títol del nou llibre no dista gaire del tema que va desplegar en aquesta sessió.

Així, l’autor italià va exposar, en una versió forçosament succinta per la naturalesa de l’esdeveniment, la seva visió de la història de la música. Als inicis de l’edat mitjana i fins i tot abans, els humans no dubtaven que els sons emanaven d’una certa harmonia celestial, d’un disseny diví. Parar l’orella era un acte gairebé religiós i repetir els sons, una mena de pregària. Durant segles, almenys per als europeus, relacionar-se amb la música era una forma de dialogar amb déu. Així, el trajecte fins a Beethoven, a inicis del segle XIX, quan els sons ja han esdevingut expressions humanes ordenades de mode complex, és un relat de la imposició de l’humà sobre la natura, una història de dominació. És un viatge que expressa un canvi en la manera de situar-se en el món.

Aquest canvi va ser gradual, però no cal anar gaire enrere per observar un paradigma ben diferent del que es va assentar al segle XIX: un músic del segle XVII, o fins i tot del XVIII, se sentia com un cuiner o un jardiner, segons Baricco. Era un treballador més, que depenia de l’Església o del poder polític. Aquesta manca de, diguem-ne, estatus artístic anava lligada al fet que no hi hagués una consciència de la història de la música, un concepte que es va establir al segle XIX des de l’àmbit cultural germànic. Fins aleshores, la música era quelcom que es vivia en present, era fugissera. No era habitual tocar i escoltar peces escrites un grapat de dècades enrere. Fins i tot Mozart amb prou feines havia escoltat música de més d’una generació anterior a la seva. Mentre que a Europa la majoria de les arts s’havien desenvolupat prenent com a referència el món grec, la música gairebé no tenia models dels quals partir, uns clàssics en què emmirallar-se i, si de cas, transcendir. Aquesta situació li atorgava fragilitat, però també llibertat: tenia molt de camp per córrer i el futur li reservava l’etiqueta de clàssica. Com passa amb bona part dels conceptes de la historiografia musical, el terme clàssic, però, no va arribar fins ben entrat el segle XIX, quan es va establir com a canònic el període que, a grans trets, abasta de Johann Sebastian Bach a Ludwig van Beethoven.

Més enllà d’aquesta lliçó d’història i historiografia musical, Magrané no va voler deixar passar l’oportunitat d’interpel·lar el Baricco narrador, i va fer notar com les seves ficcions incorporen un sentit de la melodia, del ritme i d’estructures provinents del llenguatge musical. «Quan escric, sempre tinc la música al cap», va resumir Baricco, just abans de llançar-se a llistar grans escriptors «musicals» i grans escriptors «gens musicals». Entre els primers, García Márquez o Cormac McCarthy; entre els segons, Kafka o Philip Roth.

Amb aquesta idea-joc al cap, uns minuts després resultava temptador determinar si la següent protagonista de la tarda, Angélica Liddell, era una narradora musical i, en cas de ser-ho, quina música li esqueia. Probablement, una de fosca, a voltes estrident i sovint ambigua. I amb espai per al silenci, també.

Liddell és una artista difícil de compartimentar. Aquesta vegada acudia amb el pretext de la publicació de dos llibres recents, però la seva activitat, molt reconeguda dalt dels escenaris teatrals, va molt més enllà dels formats. Tanmateix, aproximar-nos a una artista tan física com Liddell, tan de posar-hi el cos, a través d’una conversa amb una interlocutora, per apropiada que fos, en un parell de butaques suposadament còmodes i civilitzades, podia fer sorgir el dubte de si veuríem una Liddell menor, domesticada per les convencions del format. Deixem-ho clar d’entrada: no va ser així. Liddell respon qualsevol pregunta amb una manifestació verbal del seu discurs artístic i vital, dues dimensions ben indestriables en el seu cas. Encara que amb un to més distès i amb rivets d’humor punxegut, Liddell es mostra des de la primera frase. «Si et morissis ara aquí damunt l’escenari, on voldries que t’enterréssim?», li va preguntar d’entrada Luna Miguel. «M’agradaria que em llancéssiu al públic i ser víctima de canibalisme per part de la multitud, ja que l’erotisme té força de canibalisme. O, si no, porteu-me al cementiri de Montparnasse, que és la meva ciutat dins París», van ser les seves peticions improvisades davant d’una demanda prou insòlita.

Amb la referència als cementiris i a París, Liddell va aterrar de ple en el que venia predeterminat com a marc de la conversa, titulada «Estranys a la ciutat», i Miguel ho va aprofitar per estirar el fil i preguntar-li què ens ofereixen d’una ciutat els seus cementiris, els seus morts. Liddell, transparent i franca amb les seves fòbies i fílies, va expressar que «la relació amb les ciutats s’ha anat degradant tant per culpa de la barbàrie del turisme que és en els cementiris on trobes el darrer vincle romàntic». En aquest punt, la conversa es va estendre amb un repàs de diversos cementiris i tombes rellevants per a Liddell: del cementiri de Tama, al Japó, on va deixar cigarrets davant del sepulcre de Mishima, al de Marsella, on li calia veure on reposen les restes d’Artaud. Liddell viu les ciutats a través dels seus referents literaris; no li interessa una aproximació turística convencional, de fet, la detesta: «Per a mi, turisme i feixisme són el mateix; ho visc com quelcom que s’imposa, que m’aclapara, i no ho suporto». Una altra sentència demolidora sobre l’assumpte: «Els centres històrics de les ciutats no són més que nius de buit, clofolles». I encara una altra: «No suporto l’estupidesa humana deglutint la bellesa com a oci».

Avui resulta difícil parlar de ciutats sense fer referència al turisme, i encara més a Barcelona, però les reflexions de Liddell sempre es desvien per camins no rutinaris: «En les hores que duc a Barcelona m’he creuat amb tres o quatre persones que m’han captivat. Ens hem d’aturar en persones que viuen als marges, persones que viuen totalment fora dels nostres mapes, guies i objectius». Una observació que va vincular a Jean Genet i a la seva capacitat de veure bellesa en l’abjecte, en la brutícia.

Després d’explicar-nos els motius de la seva fascinació pel Japó, i com passa en tot l’univers Liddell, ben sembrat d’ambivalències, va anar a parar a la que potser és l’ambivalència que condensa millor la seva cosmovisió: «El desig de mort i la bellesa que commou el cor són dos assumptes que no em semblen discordants».

I bé, una conversa en què la protagonista expressa amb naturalitat, sense rastre de solemnitat, que el desig de mort l’acompanya «des que va néixer» s’enllaça amb un concert de música pop. La jornada inaugural demanava una certa plasticitat per part de l’assistent, atès el canvi brusc de to entre sessió i sessió, però això també és la Biennal de Pensament. En aquest sentit, l’actuació de Maria Jaume, acompanyada de la seva banda, va ser com unes postres lleugeres, d’aquelles que ajuden a pair més que no pas embafen. Per la seva brevetat, però sobretot pel seu to tirant a hedonista, amb un lleuger pòsit melangiós, que sempre va bé per enfilar els carrers que duen hom cap a casa.