A la tarda, es fa difícil no tornar a pensar en les crides a valorar la diversitat de la sessió matinal. Som de nou a la Sala Teatre, ara, per escoltar la teòrica política estatunidenca Jane Mansbridge. Presentada pel professor Josep Lluís Martí com una eminència a nivell global, Mansbridge ha vingut a Barcelona per parlar de l’art d’escoltar. “Els humans tot just estem aprenent a fer-ho, i això és bo, perquè la democràcia està passant per un mal moment”, diu en iniciar el seu discurs. Segons Mansbridge, “les nostres democràcies no estan dissenyades per escoltar. Les institucions ens animen a odiar qui no pensa com nosaltres, però també ens poden animar a entendre’l”. Com? Doncs, per exemple, propiciant espais per a l’escolta activa i la presa de decisions polítiques. Per il·lustrar la idea, l’autora de Democracia. Amistad y pugna (Gedisa, 2021) exposa el que succeeix als Estats Units i a Austràlia, on existeixen assemblees amb ciutadans escollits aleatòriament, que durant un cap de setmana es troben per escoltar experts sobre una matèria, debatre i ajudar a redactar lleis. Mansbridge treu la calculadora. En espais com aquests, un representant polític pot parlar amb 175 representats durant una hora via Zoom. Si ho fessin dues vegades la setmana durant sis anys, podrien arribar a escoltar una quarta part dels seus representats. “Quan els ciutadans surten d’aquests espais deliberatius se senten i han estat escoltats”. “I no és fàcil escoltar persones amb les que tenim poques coses en comú, però és sabut”, afegeix, “que una de les millors maneres de superar les divisions és participar en una acció conjunta”. Al seu costat, el doctor en filosofia del dret teòric i polític Felipe Rey, alhora traductor i gran coneixedor de la seva obra, dirà més tard que el que fa Mansbridge és “abordar la democràcia des de la possibilitat de l’amistat”. Canvia més el que és escoltat que qui escolta, repeteix Rey com qui ha trobat la clau de tot plegat. “No podem créixer si no escoltem”, diu Mansbridge: “Ens quedem encallats en les persones que som si no ho fem. Penseu en els infants: creixen parlant i escoltant”.

Amistat, odi, divisions, escola, el poder de ser escoltat... Tot dona voltes al cap junt amb les mans alçades dels joves. Aquells nanos s’han sentit escoltats de forma activa per Carolin Emcke i Miquel Missé. I s’han obert a la diversitat. A escoltar i a ser escoltats. A respectar. A créixer. Contra l’odi.

Em pregunto de quina manera transformaré en paraules aquest xup-xup mentre m’adreço al Pati de Dones del CCCB. Allà, les trobades a la intempèrie del BIVAC ja són a la recta final. “Com que pensem millor quan ho fem juntes, i pensem millor des de la diferència”, es diu a la carta de presentació de l’acte, “hem convocat deu artistes, pensadores, escriptores i activistes, procedents de contextos diversos i amb mirades també diverses sobre les complexitats del present”. De nou, la diversitat. Quan em planto davant l’escenari, Bittah i Míriam Hatibi conversen sobre el refugi que no ha de ser pèrdua, sobre la dificultat d’enfrontar-se als prejudicis per oferir una acollida incondicional, sobre com fer que la vida es basi en allò que ens dona plaer i estigui a l'abast de tothom. Més tard, l’activista anticapacitista Oyirum i la psicoterapeuta i performer travesti Personaje Personaje, s’escolten. “Avui fa 530 anys i un dia, es van inventar la intempèrie i ens van dividir entre homes i dones. Estem expulsades de la matriu”, diu aquesta. “Et mous en terra de ningú, no encaixo ni tan sols en el que s'entén per discapacitada”, diu l’altra. Parlen d’etiquetes que no encaixen i de la maledicció del binarisme. I s’escolten, sobretot s’escolten. Es diuen i s’escolten amb la mateixa passió matinal.

Jordi de Miguel