Excepte per un taller que es desenvolupava a La Sedeta, la programació de la darrera jornada de la Biennal es concentrava en diversos espais del CCCB, en una seqüència de sessions en què la literatura, en un sentit ampli, es manifestava com a denominador comú.

Al migdia, Llengua, memòria i diàspora va reunir l’escriptora i cineasta Xiaolu Guo i la cineasta Xisi Sofia Ye Chen en una conversa conduïda per Carles Prado Fonts. Prado les va presentar com «dues grans narradores d’històries, a cavall entre diversos espais i temps i pertanyents a dues generacions diferents».

Guo va néixer a la Xina i va arribar al Regne Unit, després de passar períodes breus en altres països, quan ja tenia gairebé trenta anys; Ye Chen va néixer a Barcelona, filla de pares xinesos establerts a la ciutat poc abans del seu naixement. Ambdues encarnen una construcció de la identitat sustentada en una gran diversitat cultural, que reflecteixen profundament en les seves obres: novel·les i pel·lícules, en el cas de Guo, i treballs audiovisuals, en el de Ye Chen, encara en una fase més incipient de la seva trajectòria artística. Ye Chen va expressar, però, un matís molt important que les diferenciava: «Em fa l’efecte que tu, Xiaolu, tens un passat a la Xina amb què mantenir un diàleg. Però, en el meu cas, no puc fer servir el record, sinó que he de recórrer a la imaginació i a la meva família».

Així, mentre que una és filla de persones que van migrar, l’altra va migrar ella mateixa, ja adulta, i amb una consciència profunda d’aquest procés: «Jo no volia ser una migrant econòmica, sinó una migrant intel·lectual. És una manera privilegiada de dir-ho, però jo a Occident no volia ser un cos, volia ser una ment», va expressar Guo amb eloqüència, abans d’afegir: «Biològicament soc xinesa; culturalment, euroxinesa; jurídicament, britànica; i emocionalment… no ho sé».

Prado els va preguntar pel terme diàspora, present al títol de la sessió, i els va donar l’oportunitat de matisar-lo o, directament, impugnar-lo: «Si a tu, Xiaolu Guo, que escrius en anglès, t’enquadrem en la diàspora, no seria una manera de desconnectar-te de la realitat on vius i a la qual pertanys?». Guo va assentir i va apuntar que diàspora és un concepte que no fa servir mai i que troba «molt eurocèntric». «Prefereixo parlar de comunitats migrants», va reblar. Ye Chen també s’hi va mostrar d’acord i es va oposar a l’ús de la diàspora com a categoria sociològica: «La trobo una paraula antiga. És difícil definir qui forma part de la diàspora avui dia; la globalització avança molt ràpid». «La complexitat de la nostra feina —va afegir— consisteix a expressar que no s’ha de recloure la identitat en una categoria com la diàspora, sinó que aquesta es construeix a partir d’una realitat més múltiple».

Havent dinat, la sobretaula no es podia allargar perquè teníem una cita amb Patrick Radden Keefe. L’escriptor i periodista estatunidenc, de qui s’acaba de publicar a casa nostra El fill de l’oligarca (Edicions del Periscopi), va omplir el Teatre del CCCB, en una mostra de com un autor pot arribar a assolir gairebé l’estatus d’estrella del pop, almenys en el context de la Biennal de Pensament.

Judit Carrera, directora del CCCB, va ser l’encarregada d’entrevistar-lo. Radden Keefe es va mostrar molt obert i loquaç, malgrat arrossegar una afonia moderada. Carrera va començar destacant que les obres de no-ficció de l’autor posseeixen una qualitat literària extraordinària. Una observació subtil, però simptomàtica, que potser indica que el periodisme escrit encara necessita una validació addicional per ser considerat literatura de ple dret i gaudir del mateix prestigi.

La sessió duia per títol Londres: ciutat oculta, així que Radden Keefe va començar parlant de la capital britànica i, especialment, de la seva transformació: de ciutat industrial i portuària a centre financer i paradís fiscal de facto. Un fet clau va desencadenar aquesta metamorfosi: la implantació del transport marítim en contenidors va fer que els vaixells mercants passessin a ser massa grans per navegar pel Tàmesi. Així, el desmantellament de l’activitat manufacturera i portuària va donar pas a una època de desregulació del sector bancari, impulsada pel govern de Thatcher. Els primers a arribar-hi van ser els banquers nord-americans i, després de la fi de l’URSS, van aparèixer uns nous actors: els oligarques russos.

En poques dècades, Londres, per la qual Radden Keefe va expressar malgrat tot la seva estima, ha esdevingut «una ciutat glamurosa, cosmopolita, amb un grapat de coses per comprar». Però, és clar, aquí entra en joc la seva mirada: «Com a periodistes hem de ser escèptics davant de tot el que veiem i, per tant, ens hem de preguntar què hi ha sota aquella façana». La façana i tot allò que s’hi amaga constitueixen el marc en què es desenvolupa la història del protagonista real del llibre, Zac Brettler, un jove de dinou anys que el 2019 va morir en estranyes circumstàncies després de caure al Tàmesi. Després de la tragèdia, els seus pares van descobrir que en Zac duia una doble vida: s’havia inventat una identitat falsa i es feia passar per l’hereu d’un multimilionari rus. Aquesta impostura el va introduir en un perillós submón de magnats, estafadors i fortunes opaques. «A Londres hi ha una gran energia aspiracional, gairebé com una malaltia infecciosa. I això, si no som cauts, pot acabar essent molt perillós», va advertir Radden Keefe.

La inacció policial i el paper de la família del malaurat jove a l’hora d’impulsar una investigació alternativa dels fets són peces clau del llibre, però al darrere hi bateguen molts altres temes que ho relliguen tot. La impostura o, dit d’una manera menys matisada, la mentida, n’és un. És una qüestió que interessa tant l’autor com bona part dels periodistes i lectors que relacionen aquest cas i el llibre amb la crisi de la veritat que assola la societat actual. «M’interessen molt les mentides i, sobretot, les seves variants: les mentides col·lectives, les automentides, les mentides per omissió…», va explicar Radden Keefe.

Cap al tram final de l’acte, Carrera li va preguntar si veia possible revertir aquesta acceleració de la desinformació. Arribats a aquest punt, l’autor estatunidenc es va mostrar humil i prudent, però també amb un pòsit d’optimisme: «No en tinc ni idea, francament. Als anys noranta, quan tenia divuit anys, pensava que el futur era força previsible, però no ha estat així. Així doncs, el futur és desconegut, però això no vol dir que no tinguem cap poder com a ciutadans i consumidors».

La tarda no donava treva: la sessió següent no només va omplir de gom a gom el Hall del CCCB, sinó que va deixar força gent, malauradament, sense la possibilitat d’entrar-hi. Si abans parlàvem de la capacitat de convocatòria de Radden Keefe, és indubtable que Mariana Enríquez també en té, almenys en una ciutat com Barcelona. La gràcia és que, a diferència d’altres escriptores en llengua castellana que mobilitzen lectors per vies purament comercials o a partir de fenòmens virals, l’autora argentina ha aconseguit convertir una proposta més aviat de nínxol, situada a la cruïlla entre la literatura de gènere i el prestigi crític contemporani, en un autèntic reclam per al públic.

La sessió es titulava Ciutat nocturna i l’editora Valerie Miles, interlocutora d’Enríquez, va fer una introducció sobre el poder suggestiu de la nit, afirmant que «la nit és el misteri i també allò que està per néixer; per tant, té una naturalesa d’estadi previ: no és el dia, però el promet i el prepara».

Preguntada per Miles sobre com s’havia endinsat en aquest territori literari, l’autora va assenyalar que es tractava d’«una vocació molt primerenca, almenys com a lectora».

Poc després, la intervenció d’Enríquez va prendre els aires d’una lliçó de literatura de terror del segle XX, centrada especialment en la tradició argentina. Es tractava, però, d’un cànon personal i subjectiu, esmolat i amè alhora, gràcies al seu magnetisme expressiu. Tot plegat s’intercalava amb referències a obres pròpies i als seus hàbits i predileccions com a autora: «Quan era més jove sí que escrivia sobretot de nit, bàsicament perquè vivia de nit. Treballava en premsa i la feina a la redacció s’acabava passades les deu. Últimament, però, escric força a la tarda, quan es va fent de nit».

La conversa va derivar cap a conceptes com la imaginació, la realitat o la veritat. «Una cosa pot ser real però no comprovable físicament. Si no, no existiria el fantasma com a arquetip», va reivindicar, abans de formular quelcom que pràcticament es pot llegir una declaració d’intencions artístiques: «Hi ha el prejudici que la imaginació és quelcom que pertany a la infantesa i, si d’adult la fas servir, ha de ser com a metàfora de la realitat. No suporto aquest enfocament».

La sessió va encarar la recta final situant la conversa a Barcelona, ciutat on va residir Enríquez i que, segons ella, era «objecte de fantasia per als joves argentins dels anys noranta, una mena d’Eldorado». Va acabar llegint un fragment del seu relat «Rambla triste», ambientat al Raval, una geografia urbana de la qual, segons el text, no pots sortir encara que ho vulguis.

De manera premeditada o no, el format de lectura pública i, sobretot, la reflexió urbana en clau literària que incorporava estaven totalment en consonància amb l’acte següent, el darrer del dia i de la Biennal d’enguany. Ciutats en correspondència prenia forma d’espectacle poètic i reflexiu: un seguit d’epístoles llegides en directe, amb un acompanyament musical en viu de caràcter impressionista, que anava més enllà del simple fons ambiental. Agrupats per parelles, vuit autors i autores van compartir amb el públic la seva correspondència. Neige Sinno llegia les seves cartes a Mar Garcia Puig, i viceversa; tot seguit, van fer el mateix Antònia Vicens i Xaime Martínez, Marta Sanz i Maryam Madjidi i, finalment, Leila Guerriero i Pol Guasch.

La diversitat de procedències i d’itineraris vitals dels participants va fer que els textos anessin més enllà de l’experiència estètica: es van convertir en peces complementàries per construir una reflexió subjectiva però comuna sobre la ciutat, tant des de la permanència com des del trànsit. Una síntesi bella de les qüestions que han formiguejat al llarg de tota la Biennal i, de manera especial, en aquesta darrera jornada.