En una entrevista recent a El País, arran de la traducció de la seva obra, l’autora Sofia Andrukhóvitx va deixar una frase molt destacada sobre la memòria històrica de la guerra i el passat d’Ucraïna: «Seria millor si admetem que tots som culpables d’alguna cosa». Amb aquesta mateixa frase, Miquel Missé va interpel·lar l’audiència, formada per estudiants de secundària, en una sessió matinal amb Sofia Andrukhóvitx, ben lluny de poder ser considerada menor.

Duem més de quatre anys amb la nostra píndola diària de notícies sobre la guerra a Ucraïna i correm el perill d’estar lleugerament anestesiats davant del drama i la destrucció. Per això, és molt saludable que de tant en tant ens hi aturem una mica més de l’habitual, que ens plantin davant un testimoni lúcid com el de Sofia Andrukhóvitx, que l’escoltem i que aprofitem l’ocasió per fer-li preguntes.

Missé, en el seu paper d’entrevistador i conductor de l’acte, va enfocar la sessió principalment al voltant de la memòria, individual i col·lectiva, i de la manca d’ella, prenent com a pretext el personatge protagonista de la novel·la d’Andrukhóvitx Amadoca (Salamandra, 2026), que a l’inici de la narració no recorda res. «Justament, l’oblit i el fet de ser silenciats són una de les raons d’aquesta guerra», va apuntar l’autora.

Qui recordés la pregunta inicial, la de la culpabilitat en certa mesura compartida, segur que va trobar ressò en la declaració d’intencions literàries però també morals que Andrukhóvitx va voler subratllar: «A la novel·la incloc personatges que en ocasions es mostren bons i pietosos, però en d’altres, més aviat al contrari. Em sembla que s’ha de tenir en compte que tothom pot ser eventualment induït a fer quelcom, diguem-ne, malvat».

En un pla més més tràgicament costumista, Missé va preguntar què suposa viure i treballar a Kíiv sabent que la guerra et pot sacsejar físicament en qualsevol moment. En aquestes circumstàncies, no queda més remei que conviure amb una doble dimensió del trauma, l’individual i el col·lectiu, que Andrukhóvitx va concretar així: «Per molt que en un període concret tu puguis estar raonablement bé, sempre sents el pes d’algú proper que no està bé o li ha passat quelcom terrible. És un patiment que amb prou feines admet descans». Tanmateix, des d’aquí ens pot sorprendre saber que el poble ucraïnès, segons va explicar, continua espigolant moments de certa felicitat, en la mesura que és possible. Quan pot, es refugia en la lectura, fins i tot en el teatre i el cinema. La vida s’entossudeix a obrir-se pas, malgrat tot.

I de la sessió amb estudiants de secundària del migdia passem a una de la tarda, protagonitzada per persones no tan joves. Edat i estereotips: valors i discriminacions generacionals va interpel·lar sobretot un públic que d’un temps ençà en diuen sènior, tot i que cal recordar que l’edatisme és la discriminació per edat, de manera que pot afectar tant les persones grans com les joves. La cita era a la Casa Orlandai i suposava, a més, l’estrena del cicle Argumenta, un programa que s’estendrà fins al febrer i que aposta pel pensament crític i compartit als centres cívics de la ciutat. I, afegeixo, una mostra del valor de les propostes de continuïtat i proximitat, que els grans esdeveniments han de complementar i no a l’inrevés.

Alba Lafarga va obrir la sessió amb una presentació sobre les representacions de les diverses edats de la vida a partir de pel·lícules, sèries, mems o novel·les de cert èxit. Una introducció fresca i substancial que posava de relleu les obligacions i expectatives socials que s’associen a cada etapa de la vida, cotilles que potser endrecen el món però que, en la pròpia pell, sovint ens compliquen l’existència.

Acabat aquest primer tram, Montse Barderi i Sol Picó van aparèixer a l’escenari, i els seus punts de vista i vivències van protagonitzar la resta de l’acte. Barderi, dona de lletres i de paraula, expressava una visió lúcida i empoderada davant dels estereotips que limiten per raó d’edat. Sempre amb un pòsit d’optimisme, no va escatimar comentaris sovint esmolats: «Amb els anys hi ha habilitats que s’eixamplen: perds vista però alhora veus venir un imbècil d’una hora lluny».

Per la seva banda, Picó, ballarina i coreògrafa, parlava des de la consciència de qui treballa amb el cos, de qui acusa el pas del temps d’una manera diferent de qui ho fa assegut en una oficina. «El meu cos duu tota una vida dedicat a una sola cosa. Això et dóna molta satisfacció, però has de començar a anar-te’n desfent progressivament. Ja fa uns anys que vaig creant espectacles en el centre dels quals hi ha el conflicte que suposa deixar el lloc que havia estat ocupant».

Com a reflexió compartida per totes dues, potser cal quedar-se amb el fet que elles, que tot just s’aproximen a la seixantena, encara no haurien d’estar ocupant l’espai de la gent de certa edat. Aquest espai correspondria a persones més grans. La prova de com ens enverina silenciosament el biaix edatista i de com estan infrarepresentats certs col·lectius en el panorama mediàtic i cultural. Res de nou, però res encara resolt.

Tot seguit, al mateix espai de Sarrià, va tenir lloc Creació i discursos d’odi: l’art com a camp de batalla, una sessió amb tres protagonistes que, des de diverses trinxeres de la creació, es troben amb límits i dilemes a l’hora de relacionar-se amb posicions que els confronten ideològicament, a voltes de manera intolerant o agressiva.

Març Llinàs, guionista i còmic, ho va fer des del seu rol de persona que es dedica a reaccionar davant dels discursos d’odi fent broma. «Amb l’humor, entre rialla i rialla potser pensem, és com la pastilla que ens empassem entre dos talls de pernil dolç», va apuntar amb un somriure. En un registre més reflexiu, va afegir que «la comèdia desactiva la por» i que, sense aquesta por, un està més disposat a combatre els discursos d’odi. I és que l’humor, per si sol, segurament no pot aturar l’extrema dreta i els seus embats, però segur que hi ajuda.

Paula Artés treballa en l’àmbit artístic, «compromesa a desvetllar les estructures de poder i control, sobretot a través de la fotografia», segons una declaració amb què se sent còmoda i que explica bé la seva pràctica. Ahir va centrar la seva intervenció a relatar els entrellats del procés de realització de Fuerzas y cuerpos, un projecte que documenta els espais interns de les casernes de la Guàrdia Civil a Catalunya. L’obra posa de manifest com la invisibilitat de molts aspectes d’aquest cos policial és una estratègia deliberada de control i operativitat sobre el territori i la ciutadania.

Per la seva banda, Júlia Barbany, membre del col·lectiu teatral Las Huecas, va explicar els dilemes i les problemàtiques amb què es troba una companyia a l’hora de posar en escena els discursos d’odi, concretament a partir de la seva obra Riure caníbal. Es tracta d’una sàtira que tanca quatre líders de l’extrema dreta europea en una precària sala d’espera escènica. L’obra utilitza l’humor negre com a arma antifeixista per portar els discursos reaccionaris cap al ridícul i l’autodestrucció. Barbany va explicar que el resultat no va satisfer tothom i que exposar-se a crear aquest tipus de contingut sovint suposa rebre crítiques d’una banda i de l’altra de l’espectre ideològic. Va concloure, però, que «hem de seguir representant i seguir equivocant-nos i mirar de generar nous pactes amb el públic de cara a properes ocasions». A equivocar-se, doncs.