El tram final del carrer de Pi i Molist, ja lliure de vehicles a motor i encara ben ombrejat pel seu generós arbrat, no feia presagiar el sol que, a ple migdia, esquerdava la plaça Major de Nou Barris. Allà, dos grups d’estudiants de secundària aguantaven el tipus com podien davant l’excés de llum i de temperatura. Era el preu que calia pagar per haver sortit unes hores de l’institut i assistir a l’acte batejat com a Veritat i manipulació en l’era digital. Una reflexió a partir de 1984 de George Orwell. La sessió, en format de xerrada més o menys participativa, estava conduïda pel fotoperiodista Jordi Borràs i l’actriu Berta Giraut, que, a banda d’assumir un paper més ortodox, també llegia fragments de 1984.

No és ni de bon tros nou l’ús de la novel·la d’Orwell amb finalitats pedagògiques i reflexives, però avui diríem que és més vigent que mai, si no fos perquè aquesta expressió és un lloc comú periodístic que podríem haver emprat fa dos anys i que, segurament, tornarem a fer servir d’aquí a dos anys. En qualsevol cas, és un marc excel·lent a partir del qual continuar advertint els joves de la conveniència de mantenir-se amatents a allò que s’esdevé i d’exercir el pensament crític. Fake news, reescriptura interessada de la història, teories de la conspiració, informacions patrocinades, influencers… Són diverses les formes i les terminologies que adopta la construcció de narratives gens neutres, sempre interessades, rere les quals s’amaguen motivacions polítiques i econòmiques que poden posar en perill els principis democràtics més bàsics.

Alguns dels temes que més polaritzen la societat i nodreixen aquests relats esbiaixats, sovint convertits en discursos d’odi, es van abordar a les dues sessions de tarda de l’Hivernacle del Parc de la Ciutadella: les polítiques migratòries, el substrat cultural colonial… La primera taula, Governar les fronteres: respostes locals davant l’autoritarisme, la va inaugurar Ainhoa Nadia Douhaibi Arrazola, investigadora, docent i militant, plantejant una pregunta: «Per què les polítiques migratòries tenen actualment una centralitat tan notable en el relat polític, si sempre hi ha hagut onades migratòries i polítiques migratòries?». La resposta la va donar ella mateixa, i no és gaire rebuscada: «Perquè és un tema que dona capital electoral». Convé, però, no perdre de vista aquesta excepcionalitat interessada.

Definir la noció de frontera ja hauria donat, per si sol, per a una sessió ben fructífera. I és que pocs conceptes contenen tantes ressonàncies: «No és només una línia al mapa, sinó una sèrie de mecanismes que es reprodueixen a l’interior del territori, lluny de la franja fronterera». I també: «És el mètode principal de la segmentació de les classes treballadores», si en fem una lectura des del prisma del capitalisme racial.

L’altra ponent, Eileen Truax, periodista mexicana especialitzada en migracions i fronteres, va afegir-hi una altra possible definició: «Les fronteres el que fan és atribuir tot un sistema d’etiquetes, marquen qui pertany i qui no». Truax també va voler impugnar el concepte de crisi migratòria des del punt de vista semàntic. Segons ella, «una crisi és l’agreujament d’un problema, però el problema no és la migració, són els problemes els que generen les migracions». Com ens va ensenyar Orwell a la sessió matinal, cal saber detectar les narratives que construeixen l’alteritat, tot allò que fa que es parli d’un nosaltres i d’un ells.

La conductora de l’acte, l’escriptora Vivi Alfonsín, va voler redirigir la conversa cap a les polítiques migratòries dels governs anomenats progressistes, i Truax en va fer una anàlisi contextual ben valuosa: «A finals dels anys noranta, la migració entre Mèxic i els EUA s’articulava en termes de mà d’obra; el departament competent en l’assumpte era el de Treball. Amb l’11-S tot va canviar, i el concepte que es relaciona directament amb la migració passa de ser el treball a la seguretat. Europa compra aquest marc, els partits progressistes compren aquest marc. Les diverses forces policials són qui administra aquest assumpte, qui fiscalitza els nostres cossos. I tot en nom de la seguretat».

Arrazola va seguir el fil amb una observació: al seu parer, l’esquerra clàssica europea, espanyola i catalana no ha incorporat la crítica imperialista ni les implicacions capitalistes de tot plegat. «Allò que s’ha denominat esquerra potser sí que ha actuat com a tal en alguns aspectes en matèria social, com l’avortament, però en matèria migratòria no s’ha distanciat gaire dels seus suposats adversaris polítics». A més, no va deixar passar l’ocasió de ser molt dura amb el paper del PSOE a Ceuta: «És la mostra que el progressisme discursiu és això, simplement discursiu. Sembla que et venen a dir que faran el mateix que l’extrema dreta a Itàlia però amb paraules més boniques. I a sobre, transformant-ho en capital electoralista».

Truax va tornar a l’ús del llenguatge i va fer notar que, des del poder —també des del poder mediàtic—, s’han establert una sèrie d’etiquetes en funció de la condició migratòria: «Expat —com agrada aquest terme a Barcelona per referir-nos a immigrants de coll blanc!—, refugiat, nòmada digital…». També va recórrer al sarcasme per denunciar la insistència, fa uns anys, de molts mitjans a fer reportatges de seguiment de nens ucraïnesos arribats a Catalunya i el to amb què s’elaboraven: «Ja parla català!».

Així, en el seu tram conclusiu, la sessió no va necessitar anar a parar a les accions de governs llunyans amb una xenofòbia altament publicitada, sinó que la crítica va ser de quilòmetre zero. Sobretot, amb l’estocada final d’una persona del públic, que va voler fer notar que érem a la Ciutadella, un lloc on, segons ella, sovint es duen a terme desallotjaments severs de persones migrades. «Aquí, a Barcelona, ciutat progressista, no a la Badalona d’Albiol».

La sessió següent es va encadenar amb l’anterior, no tant per la brevetat de l’interludi com pels temes que s’hi abordaven: Blanquitud, pensament i dret a la ciutat. Lilian Thuram, una de les veus públiques antiracistes més rellevants d’Europa, va explicar què entén pel primer terme: «És la noció segons la qual ser blanc és la norma i, per tant, el privilegi de no pertànyer a cap categoria». María Ignacia Ibarra, l’altra ponent, també en va oferir la seva definició: «La blanquitud és un projecte polític de poder i supremacia mitjançant el qual unes persones es poden presentar com a universals». Ibarra va reclamar que les persones racialitzades esdevinguin subjectes polítics plens: «No solen aparèixer en els debats públics transversals, estan recloses a quan es parla de racisme o quan aquest intersecciona amb altres temes».

En el bloc d’intervencions posterior, Thuram va explicar com va entendre que ser blanc o negre és una construcció cultural: «Vaig esdevenir negre a París, als 9 anys. Abans, quan vivia a Guadalupe, no en tenia consciència». Ibarra també va parlar d’aquestes construccions culturals i va apuntar que passen desapercebudes perquè sovint el colonialisme es percep com una cosa del passat i, per tant, la societat actual no se’n fa responsable. Tanmateix, «la modernitat europea no s’entén sense el procés extractivista i l’esclavitud». Arribats a aquest punt, com en la sessió anterior, va ser un bon moment per a l’autoexamen, especialment pel que fa als vincles de la burgesia catalana amb la violència colonial.

Thuram, exfutbolista d’elit i, en conseqüència, una persona amb un estatus econòmic i social elevat, és ben conscient del seu privilegi («Quan arribo a un lloc em reconeixen. No veuen un negre, veuen Lilian Thuram»). Aquesta posició, però, també li permet oferir diagnòstics sobre les classes més afavorides: «El que les descriu sovint és la hipocresia; fan veure que no són conscients de gaire res, els és més còmode». I en va oferir un exemple: «Aquells de bona posició econòmica que venen i et diuen que no veuen el color encara violenten més, perquè ho pinten tot com una qüestió de mèrit i obvien la història familiar que tenen al darrere».

En el darrer tram, Victoria Muñoz, encarregada de conduir la taula, els va preguntar si veien possible un futur amb escenaris més positius. Thuram es va mostrar partidari de l’esperança sistemàtica i va apuntar al paper d’alerta que les persones negres poden tenir en la societat: «Les problemàtiques ens afecten primer a nosaltres i després a la resta, com l’accés a l’habitatge, per exemple. Alertem de les violències que estan per arribar, per tant estem al mateix vaixell, el que ens calen són polítiques encaminades a la solidaritat». Ibarra, per la seva banda, va reprendre el concepte d’esperança i el va vincular a la «imaginació radical respecte a les convencions»: «La transformació comença quan deixem de veure com a naturals les desigualtats i detectem les estructures de poder que les sostenen».

Davant d’aquesta crida, Muñoz va tancar l’acte amb una proclama tan diàfana com exigent: «L’esperança és la lluita». Una frase que, més que no pas clausurar la conversa, la deixava oberta, a la safata dels assumptes pendents.