Malgrat el que s’esdevindria després, la jornada va començar amb un bon sol. En aquesta plaça acollidora que s’obre a l’interior d’illa del centre cívic La Sedeta hi convivien, com a mínim, dues maneres d’afrontar un migdia de dissabte. D’una banda, un escenari i una platea de cadires disposada per seguir una sessió de la Biennal; de l’altra, el tràfec lúdic i relaxat de les famílies del barri, que habitualment es troben en aquest espai per exercir un maridatge —sovint atropellat, però igualment plaent— de vermut i joc transgeneracional.

Així, mentre s’escoltaven les vivències i les anàlisis de Yahya Albarrawi, Noor Abed i Muath Hamed a Gaza: articular per sostenir la vida, també se sentia la remor de la cantarella d’«A la barrejada qui no entri para…». Aquesta pinzellada sobre la convivència de situacions gairebé antitètiques podria semblar merament contextual. Tanmateix, il·lustra certs paral·lelismes amb el que Albarrawi va voler subratllar sobre la vida a Gaza avui i amb un dels conceptes clau de la xerrada: la resistència més enllà de la resistència militar. «Quan estem en una celebració, al costat pot haver-hi un bombardeig i que mori algú. Però hem de seguir. La mort d’algú s’ha d’honorar amb la vida». Hamed, periodista que exercia un paper proper al de conductor de l’acte, ho va ratificar amb l’exemple de com de xocants poden resultar les imatges d’un casament al bell mig de les runes, amb un centenar de persones dansant. «Però hem de nodrir la vida davant de la voluntat de destruir-nos», va reblar Albarrawi.

Abed és cineasta i ha hagut d’acostumar-se a treballar d’una manera que les escoles de cinema no acostumen a contemplar: «Fer una pel·lícula a Palestina és, a la força, un aprenentatge constant. La realitat t’interromp bruscament el rodatge ben sovint». Per la seva banda, Albarrawi impulsa Escala, una iniciativa centrada a crear vies pràctiques d’accés a l’educació i al món professional per a estudiants i joves professionals afectats pel conflicte. «El genocidi ha fet desaparèixer l’educació institucionalitzada tal com la coneixíem. L’educació és una de les qüestions més rellevants de la societat palestina, però no comença a l’escola, sinó en el si de la comunitat, escoltant històries orals i aprenent del passat», va explicar, tot reivindicant-la com a mitjà de resistència.

Al torn final de preguntes del públic, un moment il·luminador. Algú va preguntar a Abed per la pel·lícula Naza, guanyadora del Premi Especial del Jurat al recent Festival de Venècia, que té la singularitat d’estar construïda a partir dels testimonis anònims de 24 agents d’intel·ligència i soldats israelians. Abed, rotunda, en va donar un punt de vista personal, però altament rellevant: «El món necessitava una confirmació per part d’uns soldats israelians de l’horror que ja s’havia expressat des de Gaza? Això és un assumpte israelià, a mi se me’n fot. No he vist aquesta pel·lícula i no penso veure-la». Una bona mostra que la resistència, com dèiem, opera a molts nivells més enllà del merament físic.

I de la resistència a la llibertat, una d’aquelles paraules que tothom sembla voler fer seva, però que no sempre vol dir el mateix. En nom de la llibertat individual es poden justificar polítiques que debiliten la vida col·lectiva, mentre que, en un món cada vegada més condicionat per poders econòmics, tecnològics i polítics que ens sobrepassen, la capacitat de decidir plegats què volem ser sembla haver quedat arraconada. Com hem arribat fins aquí? I, sobretot, què caldria fer per tornar a posar la llibertat en circulació? Aquestes són algunes de les preguntes que van articular la conversa entre Wendy Brown i Fina Birulés, conduïda per Begonya Saez Tajafuerce i titulada amb una eloqüent formulació en negatiu: Què no és la llibertat?

El lloc era el teatre de l’Orfeó Martinenc, un d’aquells espais que la Biennal descobreix a un grapat de barcelonins, i el to, distès i amigable, malgrat la complexitat de les qüestions que s’hi tractaven. «Si heu vingut a veure una discussió o una batalla, aquí no la trobareu», va advertir Brown amb un somriure.

L’estatunidenca va situar bona part del problema en el neoliberalisme, entès no solament com un model econòmic, sinó també com una manera de pensar i d’organitzar la societat. En aquesta lògica, va explicar, «la igualtat deixa de ser una condició de la llibertat política i es converteix en el dret formal de tothom a competir». La llibertat, al seu torn, queda reduïda a la possibilitat de «fer el que cadascú vulgui amb allò que considera seu, inclòs un mateix». A partir d’aquí, la societat es fragmenta en individus i famílies, la ciutadania perd consistència i l’Estat esdevé, cada vegada més, un còmplice de la mera acumulació de capital.

Així, en resulta una combinació inquietant: àmplies llibertats individuals en determinats àmbits de la vida, però, alhora, un poder polític cada vegada més autoritari i menys subordinat a una democràcia real. Brown va anomenar aquest fenomen «liberalisme autoritari». No n’hi ha prou, per tant, de lamentar la crisi de la democràcia ni de reclamar un retorn a formes pretèrites. Per alliberar la llibertat, va defensar, «cal imaginar una democràcia que vagi més enllà del liberalisme i recuperi la possibilitat de decidir en comú qui som i com volem viure».

Birulés va afegir una altra capa a l’anàlisi: la modernitat ens ha acostumat a la promesa d’un futur millor, però, amb l’acceleració tecnològica i la sensació d’amenaça permanent, aquesta promesa esdevé sovint una font d’angoixa. «Vivim, paradoxalment, en una societat frenètica i immobilitzada alhora», va diagnosticar. El progrés tecnològic, exemplificat en les eines digitals, «absorbeix més temps a les persones que no pas les allibera, i no resulta fàcil distingir entre viure i treballar». En aquestes condicions, el futur deixa de ser una promesa raonable i es presenta sovint com una catàstrofe que s’acosta.

Davant d’aquest panorama, Birulés va animar a transitar aquesta incertesa sense deixar-nos paralitzar per la impotència. Va recuperar, a propòsit d’això, una frase de Françoise Collin: «El món comú és un acte i no un fet». El món que heretem depèn de la nostra responsabilitat envers els altres: cal compartir-lo, governar-lo i transmetre’l. «No necessitem l’esperança que només ens fa mirar cap al futur i ens desentén del present i d’analitzar i comprendre la situació actual», va advertir.

La pregunta de Saez sobre com fer possible aquesta llibertat va portar Brown a eixamplar encara més el terreny de la conversa. Les dificultats per compartir la vida també provenen de la sensació que ens trobem atrapats en poders immensos que nosaltres mateixos hem contribuït a crear, però que ja no sabem controlar. A això s’hi afegeix la percepció d’un món amenaçat, amb recursos escassos, una emergència climàtica i, en definitiva, uns futurs que semblen cada vegada més limitats. Aquesta narrativa del col·lapse també alimenta les hostilitats de l’extrema dreta i atia el replegament i el rebuig envers aquells que percebem com a estranys.

Davant d’això, Brown va proposar pensar en termes de reparació. La seva idea de «democràcia reparadora» parteix del reconeixement dels danys heretats de la modernitat —dels combustibles fòssils a l’extracció i la dominació colonial— i s’orienta cap a la recuperació de la capacitat col·lectiva d’intervenir en el present i orientar el futur. «La llibertat no pot consistir a dominar la natura ni a actuar com si la vida humana fos independent de la resta del planeta. Ha d’incorporar la interdependència amb els altres éssers vius i fer de la regeneració de la vida, i no de l’interès individual, un principi de la democràcia».

A tall de conclusió de les aportacions de totes dues pensadores, la qüestió no és resignar-nos a culpar els poders que ens condicionen, sinó recuperar la capacitat de governar-los, reparar els danys que hem produït i construir alternatives concretes. Tot plegat, sostingut per noves formes de solidaritat: tornar a fer de la llibertat una pràctica compartida.

Després d’una llarga ovació del nombrós públic assistent, en sortir de l’Orfeó Martinenc vam rebre la notícia que la franja vespertina de la programació al CCCB es posposava a l’endemà. Caldria, doncs, reservar energies per a la jornada final.

Borja Barbesà