No hi ha una sola manera de vehicular el coneixement, la reflexió, el pensament crític. No és res nou, però de vegades es tendeix a oblidar-ho. Els debats, les ponències, els col·loquis o les lectures solen ser les modalitats més recurrents, sobretot en àmbits vinculats al món acadèmic. Però les diverses manifestacions culturals han demostrat ser tant o més efectives: una pel·lícula, una ficció, el vers d’una cançó sovint han mobilitzat més que una conferència d’un gran expert internacional. Per això la Biennal de Pensament incorpora una certa diversitat de formats i sessions que empren diversos llenguatges artístics formen part del programa.

L’aproximació cinematogràfica és la que sotja la urbanitat d’avui a Set mirades fílmiques. Simfonies de ciutat (I i II). Set pel·lícules breus rodades a Barcelona i altres ciutats de l’àrea metropolitana que es complementen com a testimonis subjectius de què significa habitar aquests espais a inicis del segle XXI. Es projecten en dues sessions i inclouen un col·loqui posterior amb les autores.

La hibridació de disciplines també és quelcom habitual en aquest tipus de sessions, la col·laboració entre llenguatges pot enriquir el discurs, en la forma i en el fons. És el cas d’En veure el dolor dels altres, lectura escenificada, amb música, d’un text de Susan Sontag. També de Ballar amb la memòria, on la paraula, la música, la dansa i la imatge documental es conxorxen per reflexionar entorn de l’empremta de la metròpolis a Guinea Equatorial. O d’Estrella a mitjanit, amb la poetessa nord-americana Anne Waldman com a punta de llança d’una potentíssima vetllada de lírica i música, tot etzibat en directe des de l’escenari. 

Primfila i se’n va és un concert xerrada, o si es prefereix una conferència cantada i tocada, que sotja la música tradicional catalana amb perspectiva de gènere. La cultura i les lletres nostrades també seran les protagonistes del recital Fuster, Ferrater, Bonet: cànon a tres veus, un dels actes més emblemàtics d’aquesta Biennal i probablement el que simbolitza de manera més explícita l’aliança organitzativa amb Palma i València. Dos dels autors homenatjats en el recital es tracten també en sengles taules rodones, l’una darrera l’altra. Així, a les cites Gabriel Ferrater, a debat i a Joan Fuster, el clarivident insolent, la creació no és format sinó tema, però no força cap tombarella improbable incloure-les en aquest itinerari.